Serà el correcte? És realment el que vull? I si després em penedeixo? I si
espero una mica més a veure si l’altre canvia? Aquestes i altres preguntes són les que ens bombardegen el cap abans de prendre la decisió. I dic el cap! Els pensaments, que ens lliguen en el pla físic, als pros i els contres, al
que perdré, al que hauré de renunciar… però què passa amb el que
sentim? Si ens deixem portar per la intuïció i pels nostres sentiments… hi hauria tantes preguntes que respondre? Quan prenem la decisió de trencar la relació de parella i ho verbalitzem, és que ja fa temps que sentim que alguna cosa no funciona.
Potser posposem la decisió per tot el que s’ha dit anteriorment, per tractar de fer el correcte. A vegades creiem que el correcte és el que s’espera de nosaltres, ja sigui pels pares, pels fills, però pot ser que no sigui el correcte per a un mateix, perquè potser ets infeliç i no t’agrada. Apareixen els símptomes del duel, sentir el buit, la solitud, que ens falta alguna cosa…i ens enganxem en el que va poder ser i no va ser, en el que vaig poder fer i no vaig fer, potser entra en joc la culpa… Culpa per no haver sabut fer-ho millor, culpa per no haver aguantat més… i ens fem responsables (algunes vegades) del fracàs. Plorem i estem tristos pel que no tenim, per la qual cosa creem (en el nostre ideal) que hem perdut, per un passat que ja no és i per un futur que ja no serà i això ens paralitza i ens bloqueja.
Per a poder superar una ruptura, és important treure les emocions cap a fora. Plorar aquesta pèrdua si així ho sentim i tractar de fer coses que ens
connectin amb el present. Aquí i ara que puc fer per a i per mi? Aquí i ara, com em sento si no penso en res més que en aquest precís moment? Aquí i ara que em permeto?
A vegades ens sentim lligats a una relació. No ens permetem fer segons
quin perquè l’altre no s’enfadi, perquè l’altre no ens deixi, fins que arriba un dia que ets tu qui deixa, perquè ja no pots més, perquè ja estàs canseu@ de viure en una relació que no és per a tu. Necessites trobar-te a tu mism@ i agafar la teva vida. Viure la teva pròpia vida,sentint que ets feliç. Arriba un
moment en què t’adones que tu també mereixes tot el bo que existeix i que estar amb aquesta persona no t’ho permet. No perquè l’altre és el responsable de la teva infelicitat (al final cadascun dóna el que pot i ets tu el que accepta o no), sinó perquè tu has estat en aquesta relació més del que la teva volies.
Abans de prendre la decisió, pots validar opcions com la teràpia de parella,
si així ho sentiu els dos. Poder posar llum a conflictes i problemes que
sorgeixen i que des de dins sembla impossible resoldre. A vegades, la relació està tan desgastada, que ja no queden més forces per a intentar-ho. A vegades, el temps i l’espai ens donen les respostes i la claredat que necessitàvem i decidim reprendre la relació, des de l’experiència. A vegades, ens adonem que estem més feliços solos, almenys de moment. Sigui com sigui, quan ens sentim lliures per a estar sols o amb algú, ens
trobem a nosaltres mateixos. Sabem el que sentim quan estem connectats i equilibrats amb nosaltres mateixos i tot el que no surti d’aquest centre, sabem que no ens serveix. Potser ens adonem abans, en futures relacions, del que sí que vull i del que no. Ja no miraré a l’altre com si fos el meu centre, em miraré a mi perquè aquí trobaré el meu.
Psicòloga Sanitària i Terapeuta Gestalt a SN Psciologia
