I així, de sobte, arriba Septembre, i amb ell, la tornada a la rutina. Les oficines comencen a omplir-se, els col·legis comencen a mobilitzar-se amb el nou curs escolar. Els pares organitzen de nou el funcionament de la llar (horaris dels nens, extraescolars, a qui deixar al càrrec dels nens quan ells estiguin treballant, anar a comprar llibres…). Els avis de sobte tornen a tenir un horari estipulat, que no tenien quan son vacances, i així, una infinitat de coses que arriben amb el mes de Septembre (o potser una miqueta abans).
Les vacances, en general, són per a llevar horaris fixats. Les vacances (a vegades també estressants per a alguns), serveixen per a relaxar-se, per a deixar de ser tan estrictes amb nosaltres i amb els altres. Les vacances serveixen per a permetre’s capritxos que no es permeten en altres moments, per a tractar de respirar més profundament i trobar més el nostre costat zen. Les vacances serveixen per a daurar-nos sota el sol, mullar-nos hores i hores al mar o a les piscines. Les vacances serveixen per a deixar de cridar una miqueta, per a exigir-nos menys, per a menjar més a les nostres amples (com si la resta de l’any hagués de ser diferent), i així, moltes més coses.
Els nens estan més dispersos, més juganers, de millor humor (en el millor dels casos) perquè tenen als seus pares a prop i això els motiva i els ajuda a sentir-se més importants. Els pares semblen ser més tolerants en tot. Com si de cop, el temperament i caràcter adult deixessin de ser els de sempre, per a tornar-se més comprensius i deixar jugar més a la consola de l’habitual, o deixar que les 12 de la nit sigui una hora normal per a ficar al llit als nens.
Què passa quan, com ja vaig dir al principi, de sobte arriba de nou Septembre i la rutina torna a aparèixer a les nostres vides? Que el que semblava un estat zen es torna un estat d’estrès. El caràcter es torna més irascible. Els horaris tornen a ser estrictes, i a vegades és perquè jo ho dic! Ja no respirem tan profundament. La respiració està més entretallada, els rellotges tenen les piles noves i carregades, i el despertador ressona tots els matins, com un martell repicant als nostres caps. Tot el que havíem aconseguit i aconseguit en les vacances, de cop s’oblida, com si no haguessin existit mai.
Ens passem l’any esperant les anhelades vacances, i quan estan a la seva fi, ens passem els dies que queden lamentant-nos que ja s’acaben. I això fa que mai acabem de gaudir del tot el que vivim, aquí i ara.
Com superar la tornada a la rutina?
Imagina una gran muntanya. Si et fixes només en el cim, segur que no la puges. Entren en joc un munt d’excuses i pensaments de boicot, que fan que et quedis sol mirant i imaginant com de bonica que ha de ser la vista des de tan a dalt. Imagines el que podries veure, imagines la sensació de cansament tan agradable que segur has de sentir una vegada a dalt… però et quedes a baix, per la mandra, per imaginar que tot el negatiu supera el positiu. Segur que si poguéssim fer un espetec amb els dits i pujar de sobte, tots (o gairebé tots) diríem si vull pujar!
Com en la vida real els miracles (almenys el de transportar-nos físicament a un altre lloc en qüestió de segons) no existeixen, hem de parar, prendre aire i en aquesta inhalació, agafar tota la força de voluntat possible. T’imagines que en el transcurs del camí trobes racons preciosos? T’imagines que descobreixes en tu noves sensacions desconegudes? T’imagines que trobes un llac amb aigua fresca, just en el moment on la set està present? I què passa si en aquest transcurs decideixes no anar al cim, perquè amb l’experimentat (almenys per avui) tens suficient?
Sense ser tan idíl·lic (potser), el mateix passa amb la tornada a la rutina. Ens posem un munt d’exigències, d’horaris, de límits, de quefers… que a priori, ens serveixen per a organitzar-nos. Però això seria imaginar el cim! Ves marcant unes pautes mínimes, en el dia a dia (és clar que les mateixes pautes tots els dies són rutina, però aquesta que ens ajuda a seguir en funcionament sense tirar-nos dels pèls). Es diu rutina perquè és sempre el mateix, però no perquè ha de ser avorrit o estressant. Pujar la muntanya, en principi, és imaginar que hi haurà arbres, insectes, potser humitat, en algun punt, i que el camí serà sempre el mateix. Però, potser si t’endinses, i deixes d’imaginar el que a tu et sembla, et sorprenguis per tots
els racons que té el bosc. Llavors, la rutina sempre és la mateixa, però i si de tant en tant tractem de trencar-la? De permetre’ns i permetre als altres experimentar coses diferents? Al final, l’avorriment del mateix el creem nosaltres! Podem anar a l’oficina perfumats i amb ànim de veure què m’oferirà el dia d’avui i obrir-nos a aprendre coses noves, o, puc anar amb la cara mústiga i sense alegria, imaginant que serà tot igual que ahir.
Tot està en tu. Depèn de tu crear el teu dia a dia. Posar-te metes i objectius a curt termini per a anar aconseguint-los, i anar jugant i coquetejant una miqueta amb la rutina, pot ser-te de gran ajuda. En comptes de ser una enemiga, moltes vegades monòtona, pot convertir-se en la nostra companya de vida, perquè, a vegades, sense ella, ens tornaríem loc@s.
L’ésser humà està fet per a l’organització, per a tenir unes pautes, per a tenir un ordre. Les vacances, són bombolles en el temps, que ens permeten recarregar-nos, trobar-nos, conèixer i explorar altres racons, tant físics com emocionals. Si durant un temps podem deixar de ser tan exigents i tan obsessius, a vegades amb les coses que succeeixen al nostre voltant, segur que podem permetre’ns-ho molt més sovint. Això només depèn de cadascun, depèn de tu.
Recorda que a vegades el cim no és l’objectiu, sinó el que es viu fins a arribar a ella.
Feliç tornada a la rutina!
Psicòloga Sanitària i Terapeuta Gestalt a SN Psicologia
