A la vida, ens trobem amb obstacles i barreres que ens impedeixen avançar. De vegades són alts murs que ja ni ens plantegem grimpar o envoltar. De vegades són tanques, que ens alerten que no podem traspassar a l’altra banda, i depenent de si estan o no ben senyalitzades, o segons la interpretació que fem d’elles (validant també els riscos), les saltem, les tirem i les traspassem , creant així les nostres pròpies normes, encara que de vegades sortim corrent (perquè no ens enxampin) o de puntetes (perquè no ens escoltin), sabent, en el fons, que estem fent alguna cosa prohibit.
Així com en la vida se’ns presenten obstacles físics, també n’hi ha d’altres que ens costen més de veure o de posar. Les persones posem les nostres pròpies barreres, els nostres propis límits. De vegades a situacions, de vegades a emocions, de vegades a persones … I, de vegades, no entenem com l’altre, el que tenim davant, li costa tant veure’ls. Posem límits i l’altre no els entén. Què estic fent malament? Què és el que tant costa d’entendre?
Si poses límits, han de ser clars i saber per què els poses. Posar-los sense més no té sentit ni per a tu ni per a ningú. Els límits difusos no s’entenen. Sovint, i depèn de la situació, ni nosaltres entenem què estem fent. Des de la ment podem parlar clar, saber el que no vull per a mi i ho puc expressar (des del conscient). Diuen que parlant la gent s’entén, però, ¿i si el que dic i el que mostro és diferent? I si dic » fins aquí », de paraula, però sóc jo qui m’apropo més del compte? I si poso límits a una situació per no entrar-hi, per no entrar en conflictes i la realitat és que estic més dins del que jo crec? Si jo no sóc Clar @ amb mi mateix @, ¿com va a quedar clar per a l’altre? » Això no ho vull, allunya’t, no m’interessa », però a la més mínima actuo de forma contrària què consignes i quins límits queden clars per a tu? Entens el per a què segueixes aquí?
Si no pots posar límits perquè no saps com, perquè aquestes ech @ un lio, accepta-ho i digues » avui em permeto no posar límits ». Potser demà ho vegis més clar. Potser puguis plantejar-te el demanar ajuda per saber què i com crear aquests límits que tant vols.
Per posar límits has de mirar-TE i reconnectar-TE. Saber què vols i què no vols, i sobretot, sentir si tu et vols i com et vols (pots voler-te bé o pots voler-te mal). Fins que no ho tinguis clar no els poseu, perquè els vas a posar des del cap, des del que creus però potser no sentis. Des de qualsevol lloc allunyat de la coherència. Des de la desconnexió total entre la ment i el cos.
Marca’t objectius clars i petits. Propers i concrets. Des d’aquí potser puguis veure amb més claredat quins límits has de posar per assolir els teus objectius. Potser aquest sigui l’inici de la teva millor i més autèntica relació amb tu mateix @.
psicòloga sanitària i psicoterapeuta GESTALT.
