Has escoltat alguna vegada això de ‘’penso després existeixo?’’ I has escoltat alguna vegada això de ‘’sento després existeixo?’’,perquè a mi aquesta última frase no em sona de res.
L’ésser humà està acostumat a pensar molt i sentir menys. I qui sent més,s’oblida del sentir (almenys per uns instants) per a tornar a pensar-li-ho de nou.
En la consulta individual es sòl preguntar ‘’què sents?’’, i en la majoria d’ocasionsla resposta és, ‘’penso que…’’. No estic preguntat què penses, estic preguntatquè sents i si vaig més enllà, on ho sents i registres en el teu cos. Les persones estem acostumades a pensar, i a sentir des del que pensem.
Tu penses que estàs angoixat o sents que ho estàs? Perquè si ho penses, l’angoixa està en els teus pensaments i no en el teu pit, o en el teu abdomen, o en la teva gola, per exemple. Sentir és experimentar, és viure-ho. El que se sent no es pensa, se sent i ja.
En la nostra societat pensem massa, i creiem que som el que pensem.És clar que guiar-nos només pel que sentim, a vegades, seria contraproduent, perquè no sols depenem de nosaltres mateixos, sinó que a vegades, la cosa que sentim pot afectar el nostre voltant. El pensament, seria la vara de mesurar les nostres accions, la qual cosa en un moment donat creiem que està bé o que està malament, però sempre des del nostre punt de vista. Perquè el bé i el malament, és així en funció de què? Quantes vegades has escoltat d’altres boques judicis sobre el que has fet? Això és fiable per a qui ho diu o per a qui ho rep? Jo puc sentir i pensar una cosa que sota la meva mirada és el correcte, però això no implica que el teu sigui pitjor. Implica que som diferents, i en aquestes diferències, també estan els matisos del pensar i sentir diferent.
El sentir és el genuí, la nostra intuïció, nostre bategar, els nostres nusos. El sentir és el que ens connecta amb la nostra veritat, amb el que realment volem. El pensar acompanya el sentir, però a vegades, confonem el que pensem amb el que sentim. En el sentir actuaríem si no hi hagués conseqüències. El pensar ens frena i ens les fa veure de prop. El pensament és el filtre que ens dóna el permís per a fer o no, en funció del que creiem que perdrem o a qui puguem decebre.
Tot això, mesurat des de l’educació, des de l’experiència, des de l’inculcat. Res té veure amb el sentir, i res té a veure el teu amb el meu.
Ens passem la vida pensant el que és millor o pitjor per a nosaltres, però deixem de sentir el que realment ens batega de debò.
Et convido a sentir en el teu cos, en cada racó i deixar de pensar per uns instants el que és o no és correcte. No pots pensar que estàs trist. Pots sentir que ho estàs,i des d’aquí, quedar-te en aquesta tristesa per a abraçar-la, per a viure-la intensament i per a plorar-la. Si la sents existeix, i si existeix està bé reconèixer-la. Si penses que estàs trist t’escaparàs, perquè els pensaments van i vénen. Ens convencen de coses que a vegades no són certes en nosaltres. Ens oblidem de sentir per a pensar més, i això ens allunya de la nostra veritat. A vegades, ens quedem en les relacions de parella, en els treballs, en nous projectes, etc. perquè pensem que és el millor. Pensem que les relacions de parella (en general) ens donaran estabilitat. Lamento dir-te que la parella desestabilitza. És un mirall constant al qual mires, i mirar-se a través de l’altre moltes vegades costa. Amb el que l’estabilitat ja no existeix (encara que pots buscar i trobar els teus moments). Pensem que estar en aquest treball és el millor, perquè és el que ens sustenta econòmicament, i acceptem nous projectes, a vegades, simplement per ocupar temps, encara que ens diem que ens encanta! Si et paressis a sentir, potser aquesta relació no et fa feliç perquè et sents trista tots els dies en arribar a casa. Potser el treball en el qual estàs t’està generant ansietat i estrès, i potser el projecte que has acceptat et dóna brots d’al·lèrgia perquè has dit sí quan senties no, però culpes al canvi d’estació.
Això és el que genera només el pensar. Ens enganyem amb els nostres pensaments, perquè no ens permetem sentir què volem de debò. A vegades espanta el que sentim i preferim obviar-ho.
El més sa per a l’ésser humà és un equilibri entre tots dos. Un pot sentir queno vol estar més on està i des d’aquesta consciència triar quedar-se. No és des d’un engany, és des d’una elecció. Puc sentir que estic trist ara amb el que tinc en la meva vida, per exemple, i tot i així, continuar triant-ho, perquè pensar en un canvi em fa por. No m’enganyo dient que estic alegre. Sento tristesa i la trio, perquè ara no puc fer una altra cosa, o almenys, no sé com fer-ho. Ja arribarà, perquè si tu no ho fas la vida ho fa per tu.
Psicòloga Sanitària i Terapeuta Gestalt a SN Psicologia
