Se’n diu de tot allò que ens ajuda a posar ordre, tot allò que ens ajuda a ubicar-nos en un espai i en un temps, tot allò que ens facilita, en alguns moments, la recerca ràpida.
Les etiquetes , quan es fan servir bé són de gran utilitat i ajuden al nostre dia a dia, per les coses, per definir i per aclarir conceptes, termes, per acotar informació i fer-nos una idea ràpida.
El problema arriba quan fem servir les etiquetes amb els éssers humans. Ets ruc/a, ets mandrós/a, ets genial… aquestes etiquetes fan que d’una forma o una altra cataloguem a algú i de vegades, sense conèixer-lo d’abans. Quants cops ens diem a nosaltres mateixos “ Sóc un fracassat”, “sóc un estúpid” i funcionem a la vida des d’aquesta etiqueta? Si sóc un fracassat i un estúpid, per què m’he d’esforçar en trobar alguna cosa bona per a mi si no ho aconseguiré? L’actitud amb la que enfrontem els nostres dies depèn molt de l’etiqueta que ens haguem posat o de quina etiqueta ens hagin imposat…
Ja des de que som nens tenim que lidiar amb les etiquetes imposades que moltes vegades mantenim com verídiques a l’edat adulta i no és fins que alguna cosa o algú ens mira distint o ens dona un altre punt de vista a la nostra realitat, que no ens permetem mirar-nos d’una altra forma o adonar-nos de quantes coses em deixat enrere no més per no creure’m mereixedor perquè si sóc un fracassat, qui es fixarà en mi? Qui voldria compartir la seva vida amb algú com jo? El mateix passaria amb les etiquetes positives, si sóc el millor del món, si sóc intel·ligent, si sóc genial, pot ser tingui que esforçar-me més per no defraudar, per continuar mantenint l’etiqueta, per a que els demés em continuïn veient de la mateixa forma. Quina responsabilitat! I si la persona que tinc al costat no és tan intel·ligent , des d’on la miraré?
Totes les etiquetes, etiqueten, valgui la redundància, així que encara que a priori hagi etiquetes positives o negatives, totes encasellen i totes les persones ens fan esclaus.
A la psicologia clínica existeixen els manuals de diagnosis, aquest que ens ajuden als psicòlegs a diagnosticar a una persona segons els seus símptomes. Això ajuda als professionals però, i als pacients? De quina forma ajuda a una persona que li diguem “vostè té Trastorn límit de la personalitat”? Com es posiciona aquesta persona al món? Com enfrontar-se als demés per a que entenguin que trastorn té? A vegades això resta llibertat, no saber com explicar, com fer-ho, la por al què pensaran de mi. Sabent-ne el diagnòstic la persona pot set conscient d’on és la seva dificultat i poder adonar-se d’això ajuda a acceptar que és una persona normal anomenada “x” que té certs símptomes que l’acompanyaran, en alguns casos, la resta de la seva vida. Poder treballar sobre aquest símptomes és al que ajuden els diagnòstics, les etiquetes… Tots estem exposats a tindre certs símptomes que formen part d’aquestes petites capsetes anomenades trastorns. Hi ha qui té més d’uns que d’altres, hi ha qui té algun de cada, però com no hi ha etiqueta posada, podem sentir comentaris com “és una mica raro”, “ és una mica neuròtic”, “és una mica maniàtic”, però això no fa por, està acceptat… però sentir “ és esquizofrènic” “ és obsessiu”, és bipolar”, això és una altra cosa.
Fem un exercici d’introspecció… a quants de vosaltres us fan por les etiquetes i a la vegada us resulta fàcil etiquetar? Quants de vosaltres creieu tindre molts símptomes d’alguna patologia mental però us fa por afrontar-ho? Quants de vosaltres teniu un diagnòstic conegut i l’oculteu per a que no us mirin diferent? Quants de vosaltres us crideu pel trastorn i no pel vostre nom? Quants de vosaltres creieu que sou alguna cosa i us moveu en funció d’això? I si ens despullem de les etiquetes imposades per nosaltres, pels pares, per la societat en general i comencem a descobrir qui som realment? Provem?
Psicòloga sanitaria i terapeuta Gestalt
