L’emoció, en la seva definició més general, és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània, i provoca una resposta psicològica positiva o negativa. És un impuls involuntari, originat com a resposta als estímuls de l’ambient, que indueix sentiments tant a l’ésser humà com en animals, i que desencadena conductes de reacció automàtica.
Aquesta seria li definició teòrica de l’emoció que ens mostra el diccionari. Ara bé, ¿qui de vosaltres no experimenta diàriament emocions que de seguida vol llençar a les escombraries? Qui realment és capaç d’afrontar totes les emocions que experimenta? O, per contra, ¿qui les evita? Són preguntes que podem respondre fàcilment si de veritat som conscients de les nostres sensacions corporals. Aquí està el primer obstacle. Quan sentim opressió al pit, o mal de panxa, o mal de cap … ¿realment fem unes quantes respiracions i som conscients del que ens està passant? O evitem aquest malestar amb la medicació que tenim a l’armari per si de cas? És molt difícil parar-nos a sentir el que estem sentint, tot i la redundància. Al llarg del dia, tothom passa per alguna de les emocions bàsiques per excel·lència, que tots, en totes les cultures i en totes les edats les sentim:
l’alegria, la tristesa, la ràbia, la por
Ningú s’escapa d’aquestes 4 joies i també és cert, que ningú pot estancar-se en cap d’aquestes emocions per sempre, perquè en algun moment del dia, transita per alguna d’elles. Les emocions són estats, i els estats van i vénen, no s’estanquen. Si creiem que estem en el pou de la tristesa, és perquè realment no som conscients que hi ha instants en què vam somriure, instants en que el cor ens pot anar més ràpid per la por, o instants en què sentim la fúria interna de la ràbia. Cal parar i escoltar el que el nostre cos crida. Perquè, encara que no ho sentim, el cos crida i molt si no li fem cas … com aquell nen petit que plora i crida perquè té gana. Un cop cobertes les seves necessitats, un cop escoltades les seves demandes, el nen torna a l’estat d’equilibri com si res hagués passat.
Hi ha el anomenat BUIT FÈRTIL. Aquest buit és el que ens salva diàriament dels nostres estats més negatius. És aquell punt on sentim la nostra vida, és aquell instant en l’aquí i en l’ara en què no hi ha res més que nosaltres. És aquell buit que ens reconforta i ens dóna ales per seguir, com si fos un respir de pau, que ens carrega per a la propera batalla.
Val la pena escoltar-nos a cada instant, perquè cada un de nosaltres som el més important dins la nostra vida, cada un de nosaltres és el nostre propi motor, cadascun dels nostres cossos, amb els seus òrgans, els seus teixits … ens conformen i ens fan únics , i per això val la pena prestar-nos el nostre temps, en l’esquí i en l’ara, que és en l’únic moment en què realment podem viure.
