Ja he parlat alguna
vegada del temps, del seu pas, del relatiu que és el
temps per a cadascun, encara que en realitat sigui el mateix
per a tots. La
qüestió està en la sensació, que algunes vegades tenim,
d’estar perdent
eltemps.
Els dies passen molt ràpid, la societat en la qual vivim ens
arrossega, com
tempesta arrossega a un vaixell en l’oceà, i per molt, a
vegades, que vulguis
girar el rumb del timó per a escapar de la tempesta, aquesta
t’arrossega
inevitablement.
Els horaris laborals, les tasques de la llar, els fills, les
parelles, els amics,
les obligacions (que a vegades ni ho són però les complim com
a tal) ens porten
a un viure diari sense parar, sense prendre un respir, sense
adonar-nos dels
petits detalls que succeeixen al nostre voltant, i aquí, quan
tenim
uns instants de quietud (a vegades sorprenentment n’hi ha), ens
queixem. Ens diem a nosaltres mateixos tant de bo tinguéssim més instants
com aquest! L’Univers, com és així de màgic, casual, o com
vulguis
anomenar-lo, et concedeix tan anhelat moment multiplicat per
mil, i de sobte
, tens un dia o una tarda lliure, així sense més. I aquí és
quan a vegades
ens adonem del problema. Què faig amb tanta estona lliure? La
parella i
els amics treballant, els nens en el col·legi, les tasques de
la llar potser les
fas durant una estona, potser et prens un te, llegeixis,
vagis al gimnàs… i
després què? Potser et planteges el descansar però, ‘’per a
un dia que tinc
lliure, no estaré a casa perdent el temps!, per a una estona
que tinc
per a mi, no tiraré la migdiada!…’’ i així podem passar una
bona estona,
preguntant què fer per a no caure en l’avorriment…Em queixo
quan no
tinc temps per a mi, i em queixo quan ho tinc, perquè si no
faig gens
productiu… ho perdré.
La reflexió està en el fet que, a vegades, és molt difícil
estar sense fer, perquè el no
fer ens porta al parany de la pèrdua de temps, el no fer ens
absorbeix
amb angoixa de voler fer, i així, ens arrossega de nou la
tempesta, en aquest
vaixell que es va a la deriva.
El més complicat del no fer, i tenir la sensació que en el no
fer
també faig, és poder romandre aquí. Poder romandre en la
quietud, en
el silenci, en l’estar amb mi, en el gaudir de l’espai per a
mi, sense pressa,
sense exigència de ningú… encara que potser el més o la més
exigent ets tu
mateix/a.
Estem tan acostumats en fer, que encara que ens queixem, fem,
i
passen els dies i ens diem: Quin estrès! Necessito vacances!
I quan les
tenim, sinó tenim la sensació d’aprofitar-les, sentim que les
estem perdent, que el descansar és una pèrdua de temps, que no
aprofitem aquest temps per a continuar fent, encara que siguin
coses diferents,
però al final, estem enganxats en el fer. Parem-nos a pensar
en cadascun
de nosaltres… quants de nosaltres gaudim del nostre temps
lliure sense
fer res? El simple fet de no anar corrent a la teva pròxima
tasca, de no anar
amb presses… si un dia el pots gaudir, quants dies més pots
continuar
gaudint de la calma, del no fer, del no omplir el temps amb
coses, que a vegades
, ni ens omplen l’ànima, ni la vida, però sí el temps que
compon una
hora o uns minuts…
T’animes a parar i gaudir de tu? Del no fer? T’animes a
‘’perdre el
temps’’ per a tu?
