Els éssers humans estem així, insatisfets. Quan aconseguim una cosa, ja estem pensant en l’altra. Quan estem de vacances, pensem que ja s’acaben, i a veure quan arriben les següents. Si estem en parella, creiem que no ens dóna prou, i així, més i més.
L’ésser humà viu insatisfet, és així. Vivim en una societat on tot va molt ràpid, on hi ha molta competitivitat per tot. Mirem més cap als costats que cap a dintre. Estem més centrats en demostrar que som i estem feliços, que de ser-ho en si mateix. Si no estem presents, gaudint de la satisfacció que ens proporciona el que estem vivint, Com sabràs si ets o no ets feliç? Potser l’altre ho creu, però tu t’ho creus?
L’ésser humà neix per a ser feliç, per a estar satisfet, per a anar cap a la pulsió de vida (eros). A vegades, i sense saber molt bé com, estem embolicats en una espiral d’insatisfacció, d’infelicitat. Ens veiem abrigats per la pulsió de mort (thanatos). Ens fixem més en tot allò que ens falta, en tot allò que volem aconseguir, però ens costa prendre aire profund, i sentirnos plens de tot allò que sí que forma part de nosaltres. Com ja vaig dir alguna vegada, la vida ens dóna i ens lleva, així que, quin bé saber cap a on anem i què volem! Quin bé tenir objectius i metes a les quals arribar! Quin bé tenir aquest esperit de superació per a aconseguir el que ens proposem! Imagina que tot això ja ho vas aconseguir, tot això que anhelaves ja ho tens, ara què? L’ésser humà és un cercador incansable, la nostra ment està bombardejada de molts inputs, que ens arriben de tot arreu, i clar, què passa? Ens anem oblidant del que sí ja aconseguim. Una cosa és l’esperit de superació, i l’altra, és l’esperit incansable d’estar aconseguint coses sense parar, oblidant-te que en el camí també vas perdent, perquè a vegades, no el podem tenir tot i hem de prioritzar, posar límits. Si no et centres en el que SÍ, si no et centres en el que NECESSITES de debò, si no et centres en el teu veritable JO (i no el que s’espera que siguis, sinó en el qual vols ser de debò), estaràs constantment en un camí de cerca i conquesta incansable. I, que et serveix si quan ho tens tampoc ho mires? Si quan ho aconsegueixes, no li dónes la importància que sí que li donaves quan ho imaginaves?
A vegades imaginar-ho és molt més plaent, perquè en la imaginació, podem decorar, podem inventar, podem sentir i fer el que vulguem, però la realitat, moltes vegades, és diferent.
Et proposo alguna cosa. Escriu en una llibreta totes aquelles coses que algun dia et vas proposar fer o aconseguir. Enumera-les. Escriu com et sents havent aconseguit cadascuna d’elles. Escriu quantes vegades t`en recordes del que vius, o de que tens allò que desitjaves, que tenies fa algun temps en la teva imaginació, i es va fer realitat. Escriu quantes vegades et pares a agrair i valorar tot el que SÍ, i quantes vegades et pares a lamentar per tot allò que no tens i t’agradaria, o que l’altre sí que té i et fa ràbia o enveja.
A vegades ho podem tenir tot i viure com si no tinguéssim res, perquè si no li donem l’espai, el lloc i l’atenció vivim en el NO, vivim en la manca i ens sentim insatisfets. Tinc això però, què més dóna si no tinc allò! I quan amb si ‘’allò’’ em dic ja però jo per a ser feliç necessito això un altre! I així, podem passar-nos la vida, insatisfets.
Si tot i valorar el que sí que tens, si tot i ser feliç per tot l’aconseguit, continues estant insatisfet, infeliç, demana ajuda, parla-ho i potser així pots veure les coses des d’una altra perspectiva.
Psicòloga Sanitària i terapeuta Gestalt a SN Psicologia
