A vegades, volem creure que hem trobat a la nostra parella perfecta, la que encaixa amb nosaltres, la que ens donarà tot el que necessitem i el més “boig” i important, creiem que la parella ens donarà tota la felicitat que mereixem.
Com ningú es perfecte, perquè tots tenim els nostres defectes, les nostres ferides, les nostres mancances, etc… cap parella es perfecta, ni la més consolidada ni la més feliç ho és.
Quan coneixem a una persona que sembla encaixar amb els nostres gustos, els nostres principis, els nostres ideals… si les dues parts senten el mateix finalment formen una parella. Al principi, als inicis, els defectes que veiem en l’altre ens resulten insignificants, perquè idealitzem perquè hi ha una part molt EGOICA en nosaltres. Si l’altre m’agrada i jo li agrado, és que jo també soc meravellós/a. Quan passa un temps les coses poden tornar-se menys idíl·liques o es tornen més realistes. Els defectes ja no són virtuts, sinó que volem canviar-los segons la nostra pròpia realitat. Aquí comencen els conflictes. Aquí comencen les discussions, les TIRANTECES, perquè a ningú li agrada cedir. Moltes vegades ens mirem tant i ens posem tan per sobre que no veiem que quan assenyalem també ens estem assenyalant, però això ho passem per alt.
Diuen que dos no discuteixen si un no vol i en part és cert però com lidiar i gestionar també aquesta part?
Les discussions venen donades per no veure la realitat de la mateixa manera. Les coses es poden dialoga i arribar a acords. “ Jo no opino com tu però respecto que tu ho vegis d’aquesta forma. Aquesta seria una manera sana de dialogar punts de vista diferents.
Una altra opció menys sana seria, per exemple, “com és possible que opinis d’aquesta forma?”,
“No veus que és estúpid això que dius?”. Aquí no hi ha judici, ja no hi ha respecte envers l’altre. Només puc validar la meva opinió perquè la de l’altre és estúpida. En aquest instant podria començar una discussió si les dues parts entren en joc.
Com gestionar les discussions
És important que cadascú pugui argumentar el que necessiti i sempre en funció del prisma de cadascú. De realitat sempre hi ha una però la forma d’interpretar-la fa que hi hagi moltes i distintes. No tots veiem i sentim el mateix en una mateixa situació.
El primer que hem de tenir en compte és que l’altre és lliure d’opinar el que vulgui. Imposar el nostre criteri farà que ens allunyem de l’altre. Si no hi ha respecte per l’altre la discussió està assegurada.
El segon és tractar de no fer judicis. Quan entrem en una discussió assenyalem a l’altre com a problema. Estem assenyalant tant que ens oblidem de veure que hi ha una part que també ens assenyala a nosaltres. L’altre no deixa de ser un reflex de les nostres inseguretats i les nostres misèries en un moment donat.
El tercer, respirar molt i no deixar-se emportar per la ira. Quan entren a una discussió a la nostra ment li costa molt ser objectiva amb la situació. La nostra ment entra a un túnel on només contempla lluita i davant la lluita toca defensar-se. Com? De la forma apresa des de nens. Cadascú amb la seva forma que pot agradar més o menys al que tenim davant.
L’ego moltes vegades ens juga males passades. Ens oblidem de sentir per pensar. Ens oblidem de connectar-nos amb el que realment ens passa quan veiem i escoltem a l’altra. Només volem tenir la raó, defensar-nos, escudar-nos, allunyar-nos del dolor y pot ser, a vegades, depèn del nostre caràcter infligir-lo. Ja que no puc guanyar et faig mal i així em quedo més tranquil/a.
Per no entrar i /o sortir d’una discussió és important tenir en compte els punts anteriors.
Quan el dia està assolellat no hi ha problema. Quan comencen a aparèixer els núvols negres podem ser previnguts i agafar el paraigües per si de cas o podem seguir caminant cap a la tempesta. Un cop la tempesta ha arribat hi ha dues opcions: la primera seria entrar en ella i acabar chop i refredat o podem anar a una altra part on la tempesta estigui més lluny o pot ser puguem amagar-nos en algun lloc per no mullar-nos.
A les discussions amb la parella succeeix alguna cosa pareguda. Quan tot està bé i els reflexes i inputs llançats i rebuts van acord amb el nostre benestar i la nostra realitat, tot és perfecte. Quan un dels dos té el seu pitjor dia i deixa anar un mal comentari o imposa alguna cosa perquè sí, sense consultar o ens qüestiona alguna cosa que haguem fet, des de la ira o des de la supèrbia (això també és interpretable), podem optar per varis camins:
El primer: contestar amb calma, des del diàleg, sense cridar i sentint que això no forma part de mi sinó que forma part de la seva realitat.
El segon: podem entrar al món intern de l’altre i contestar des de la ira, començar a defensar-nos i començar a qüestionar a l’altre per fer mal com ja vaig dir anteriorment.
Sempre hi haurà una de les dues parts més disponible per argumentar, per dialogar i/o per retirar-se just abans de la turmenta ( un ja sap quan s’està apropant). Està bé allunyar-se, cercar el propi espai i respirar profund. Si no ho fem entrem a la toxicitat, discutir per discutit, no acabar mai, en assenyalar i jutjar.
Escolta la teva necessitat, respecta el que sents, respira profund. A vegades no ets tu, l’adult, el que es defensa, sinó el nen/a que plora per alguna cosa que li van fer i l’altre m’ho està reflectint, ara des del cos adult.
Discutir no és negatiu, és un intercanvi d’opinió, és aprendre a escoltar a l’altre, és rebaixar l’ego, és entrar i aprendre a col·locar-se al mapa mental de l’altre. Tot això fa que aprenguem de nosaltres. Així que discutir és sa sempre que puguem posar en pràctica tot l’anterior, sinó acabarem ferits i això no és agradable i el pitjor és la culpa la projectarem en l’altre i no ens farem responsables de la nostra part.
Psicòloga Sanitària i Terapeuta Gestalt a SN Psicologia
