Moltes persones entenem, de forma general, que l’anorèxia és la pèrdua important de pes. Observem a dones molt primes (dic dones perquè hi ha moltes més dones que homes que pateixen anorèxia) i pensem ‘’que prima, segur que té anorèxia’’. La primesa és el signe més evident i observable que pot haver-hi un trastorn alimentari però també és cert, que hi ha certes constitucions molt primes que no pateixen cap mena de malaltia. Així que aquí hi ha la primera evidència que primesa no és igual a trastorn.
Què hi ha darrere d’aquesta primesa patològica?
Sempre es parla que és la societat i la moda la que ens fiquen en una infinitat de prototips, d’inputs que si no estàs prima no vals, si no estàs prima no ets maca, sinó ets prima ningú et voldrà. Tot això pot fer-se realitat si tu no tens autoestima, si tu no tens seguretat en tu. Realment et mesures pel teu cos? Què t’impulsa a aprimar? Estar prima està molt bé si a tu t’agrada i tenir uns quilos de més està molt bé si a tu també t’agrada. La qüestió està en el fet que tu puguis triar per tu, puguis decidir com et sents millor amb tu mateixa. Pots decidir perdre uns Kg per a sentir-te millor i també pots decidir guanyar uns Kg perquè no et sents a gust amb el teu cos quan et mires en el mirall. No des d’una obsessió, sinó des d’una elecció. Tot això té sentit si es tria, si no es fa perquè està imposat, perquè és el que s’emporta. Però més enllà de la societat, hi ha factors més profunds, en els trastorns alimentaris, que tenen a veure amb la mare.
Moltes vegades l’anorèxia apareix com un joc, una manera de provar que jo puc controlar el que com, jo puc tenir força de voluntat per a no menjar tant. El que apareix com un joc, pot tornar-se obsessiu. Si no aprimo m’entra ansietat i amb l’ansietat començo a ser més infeliç. Sento que ningú em comprèn, tracto d’amagar el que ja sé, vull aprimar i em terroritza guanyar pes. La meva mare
sempre és aquí, tractant de donar-me menjar, tractant que engreixament, per què vol això? Jo haig d’estar per damunt i li guanyaré la batalla, no permetré que ella se surti amb la seva, jo controlo. El que abans menjava sense més, sense plantejar-me les calories que anaven a entrar en el meu cos, ara em sembla que rebentaré, no puc més, i continua insistint, en el fons del meu sento que tinc un problema, sóc infeliç, em sento trist, tinc molta ansietat i només penso a cremar tot el que he menjat. L’hora del menjar es converteix en un infern, ploro, no vull més, si us plau, no m’obliguis a menjar més! L’única cosa que vull és cremar tot el que he menjat, em tanco a l’habitació. Ningú s’adonarà em dic…
Tot comença, aparentment com una cosa innocent, la qual cosa no sé, és que vull guanyar la batalla i la guanyo. La meva mare m’absorbeix, la meva mare vol controlar el que faig, la meva mare està molt damunt, jo no m’adono de manera conscient però el meu inconscient i el meu cos me’l criden. Vull ser lliure! L’única manera que puc controlar-la a ella és amb el menjar, si no com, no engoleixo el que ella em dóna, ja tinc suficient, no vull més d’això, i així dia rere dia, fins que el meu cos està tan feble que encara que no vulgui, encara que em resisteixi a això, necessito ajuda. Necessito que algú em tregui de la mort per a anar una altra a vegada a la vida, encara que jo senti el contrari.
El poder parlar de què em passa, el poder tractar sobre el control, sobre la necessitat de poder decidir per mi, poder decidir sobre què vull i de quina manera ho vull en la meva vida, fan que agafi les regnes. L’adonar-me que si no com, em perjudico, a mi la primera, puc morir, puc perdre la meva vida per intentar guanyar una batalla que encara que absurda, jo la visc intensament i a vegades es va la vida en això.
