Els éssers humans, moltes vegades, ens aferrem i agafem fort a tot allò que vivim en el passat, a tot allò que sentim, a tot allò que ens van fer. O, ens mantenim en un futur incert, i ens vam embarcar en una infinitat de preguntes que no sabem com respondre, i que de vegades, el sol fet d’imaginar-, ens fa por. Llavors, tornem a allò conegut i al que va ser. En general, ens costa mantenir-nos en el temps present, que, al cap ia la fi, és a l’únic que podem agafar-nos, perquè és l’única cosa real que existeix, el millor regal que la vida ens pot donar. Un present al qual no li donem força ni valor, perquè ens mantenim en el que va ser, o en el que no va poder ser, o ens projectem en alguna cosa que ni tan sols ha arribat encara.
Us proposo llegir aquest conte:
«Dos monjos anaven caminant per un preciós bosc al vespre; mentre caminaven, pregaven i reflexionaven.
Una mica abans d’acostar-se a un riu que havien de creuar, el qual no tenia pont per fer-ho, se’ls va acostar una dona de baixa estatura, demanant-los que l’ajudaran a creuar el riu. Un d’ells immediatament va dir que sí, mentre l’altre ho veia amb mirada de desaprovació.
El que es va apuntar per ajudar a la petita dona la va pujar en les seves espatlles i acabat el riu la va baixar de les seves espatlles, la dona va quedar molt agraïda amb aquest monjo.
Els monjos van seguir el seu camí i el que no va aprovar la decisió li va dir al monjo que va ajudar a la dona a creuar el riu sobre el seu comportament: Ja no aguanto més, tu saps que tenim prohibit mantenir contacte amb dones Per què vas pujar a aquesta dona als teus espatlles?
El monjo que havia ajudat a la dona no responia a les preguntes de l’altre monjo. Van seguir el seu camí i el monjo insistia en les seves preguntes, al que l’altre monjo seguia sense respondre.
Poc abans d’arribar al convent, el monjo li va tornar a preguntar sobre el que havia fet i per fi el monjo va respondre: Jo vaig deixar a la dona fa més de quatre hores a l’altra riba, per què tu encara la portes a sobre? «
Per què ens costa tant deixar anar? Per què ens mantenim aferrats a coses passades, que en el present ja no existeixen? Ens resistim a avançar, a deixar enrere, de vegades, pot ser que la culpa sigui la causa, de vegades la vergonya, de vegades la pròpia ira. La ment, és capaç de jugar-nos molt males passades. Imaginem el que va ser i ja no és, i ens vam quedar en aquest » va ser », en el que » hagués pogut ser si jo … » i la realitat és aquí i ara, de què et serveix aferrar a alguna cosa que ja no existeix?
Si tens un espai de temps per a tu, seu de manera còmoda (si no el tens tracta de buscar-ho). Tanca els ulls. Respira profund. Sent el teu cos, i adona’t com estàs aquí i ara. Presa consciència de totes aquelles coses que guardes per » els si de cas ». Presa consciència de quantes vegades la teva ment està en aquesta relació que no va funcionar. Presa consciència de quantes vegades t’has enfadat avui, i demà ho segueixes estant, etc. Quan estiguis prepareu @, obre els ulls i agafa un globus. Inspira profund, i en cada expiració tracta d’omplir el globus amb totes aquestes coses de les que et vols desfer. Velles creences, vells disgustos que perduren, velles culpes que ja no et serveixen, perquè t’adones que no t’ajuden, i fins i tot si, les segueixes carregant. Vells records als que t’aferres, i t’impedeixen a avançar … Quan ho hagis aconseguit, lliga el globus i li afegeixes un fil a la punta. Sigues conscient de tot el que has deixat dins del globus. Quan estiguis list @, et convido a que ho deixis anar, al fet que el deixis anar. Tot això ja va ser, i ara, ets responsable de mirar el present, de ser més conscient de tot al que t’aferres. Tu ets l’unic @ capaç de deixar-lo anar tot.
