Us preguntareu, i com es fa? Doncs tan fàcil i tan difícil com sona.
Quan som petits som éssers vulnerables que requerim de les cures dels adults per viure, nodrir-nos, vestir-nos, etc. El fàcil és el fer, perquè el fer es pot » fer » de forma automàtica, sense emoció, només des d’allò corporal, sense res més. Si a aquest fer li afegim l’amor, la tendresa, la complicitat, les ganes, l’entusiasme, etc. el que era un fer automàtic esdevé un fer plaent, i això, és un » millor fer ».
Els pares donen el que saben, el que poden, el que tenen, ni més ni menos.Si hem estat satisfets d’amor, de tendresa, de mirades i d’atenció d’una manera sana, des d’un contactar amb la necessitat de l’infant, i des d’una retirada des d’aquesta mateixa necessitat, si hem estat vistos més enllà dels que creien correcte nostres pares, i només atenent al que de nens demanàvem (i no parlo de demanar coses materials), hem après a ser estimats de manera sana, no obsessiva, sense demanar res a canvi. Si la meva primera experiència de ser estimat pels meus pares és sana, jo aprenc a estimar-me deforma sana. Jo em vull perquè he estat omplert de tantes coses, que no necessito més que el meu propi amor per seguir vivint en plenitud de adulto.Cuando creixem, no esperem que ningú ens ompli d’amor per sentir-nos estimats, perquè jo ja em vull, i si l’altre em vol, millor, hi haurà més amor, i seguiré creixent i aprenent, seguiré nodrint-me i podré voler l’altre tal com em vull jo, de forma sana, saludable, sense pressió i sense dubtes.
Moltes vegades exigim que ens vulguin com nosaltres volem, sense tenir en compte el que l’altre pot donar-nos. Demanem, i només estem pendents del que l’altre em dóna, de com l’altre em parla, de com l’altre em mira, de com l’altre em cuida … T’has preguntat mai què et dones a tu mateix? Com et parles a tu mateix? Com et mires i et cuides a tu mateix? Si no saps respondre, què tal si comences a fixar-te? Com exigeixo a l’altre que em cuidi si jo no ho faig? Com exigeixo a l’altre que em parli amb respecte si jo no em respecte? Potser si comences a fixar-te una miqueta en tu, te n’adonis de moltes coses que passaves per alt, i a partir d’aquí, comences a veure, donar, parlar i tenir cura també a l’altre. Moltes vegades demanem i moltes vegades exigim, però no ens adonem de la nostra part. Què dono jo? Què faig jo? Ens instaurem en la queixa, però no donem passos per sortir d’aquí, és més fàcil culpar a l’altre de la meva infelicitat, que no em vol, que em tracta malament. I ens costa observar-nos, prestar-nos atenció. Aquí és on comença el camí cap a l’aprendre a estimar-se a un mateix, perquè si jo no em vull, com puc exigir que l’altre ho faci?
