Si et mires al mirall que veus?
T’agrada el teu reflex?
T’agrada la teva pròpia llum?
T’agraden les teves formes?
La vida és com un mirall, tot allò que tenim en la vida és un reflex de com l’estem vivint.
A vegades, quan la vida no ens agrada, tractem d’evitar mirar-la, d’agafar-la i la vivim de puntetes, volent tenir la vida d’uns altres, volent estar en les sabates d’uns altres sense saber què és el que realment està vivint aquell un altre. No projectem el que ens agradaria ser i tenir en la vida, sinó en el que imaginem de la persona que tenim al costat.
No ens mirem per a millorar-nos, ens mirem per a comparar-nos i això, a vegades, dol. Dol per no poder ser el que volem, dol per estar sempre evitant-nos, dol perquè mai s’és feliç volent ser un altre, perquè la realitat és que som els qui som i això és el difícil, acceptar-nos tal qual, tractant de ser i d’estar cada dia millor, perseguint els nostres somnis, observant en aquest mirall que és la vida tot allò que sí que tinc i sí que vull. A vegades, el fàcil per a no agafar la responsabilitat dels nostres dies és culpar el que un altre no ens va donar, la qual cosa un altre ens va llevar, i així ens passem la vida, culpant i mirant per a fora.
Què passa si miro cap a dins? Què passa si realment em miro en el mirall de la meva vida? Què passa si deixo de culpar el que no va ser per a centrar-me en el que jo puc fer perquè sí que sigui? Això és fer-se responsable, això és tenir el valor i el coratge per a afrontar les coses que es puguin donar en la meva vida. Jo, com a adult, em faig càrrec del que tinc i del que no tinc. El nen que vaig ser ja va sofrir, ja va picar de peus i ja es va queixar, a la seva manera, de la millor que sabia. Ara ja no serveix culpar a ningú, perquè jo puc mirar la vida de front, jo puc i tu pots.
La pregunta és, vols? Si no vols, potser encara no estàs preparat per a això, no et preocupis, en algun moment ho estaràs i si mai arriba aquest moment també estarà bé si prens consciència d’això, si et fas responsable de la teva decisió, però si vols, mira’t. No un mirar-te per fora, sinó un mirar-te cap a dintre, de com em sento en la meva pell, de com em sento amb els meus sentiments, de com em sento aquí i ara amb el que hi ha, sense més.
Si alguna cosa no t’agrada canvia, i si no saps com fer-ho, demana ajuda. El demanar ens fa humans, ens acosta a l’altre perquè al final tots donem i rebem de diferents maneres, i mai és millor ni pitjor, cadascun ha après a la seva manera.
Agafa la teva vida, agarra-la amb força. Potser hi ha dies en què et sentis més vulnerable. Arrela’t, cerca les arrels dels teus peus i arrela’t, sent l’energia ascendent, des de les plantes dels peus fins al cap i recarrega’t d’aquesta vida que només és teva.
